EL MIM CORPORAL DRAMÀTIC D’ETIENNE DECROUX
Una tècnica de teatre físic, una nova manera de fer teatre, un art contemporani.

El mim corporal dramàtic d’Etienne Decroux pren el cos com a principal mitjà d’expressió i a l’actor/actriu com a punt de partida per a la creació, amb l’objectiu de “fer visible allò invisible” (E. Decroux), permetent-li així mostrar el seu pensament a través del moviment.

Art del moviment més que art del silenci. El mim corporal dramàtic és sobretot l’art de l’actor. Aquest, independentment de la seva ambició artística, ha d’estar present a escena, i aquesta presència serà principalment la del seu cos. Aquest és el seu mitjà d’expressió. El cos és el que sosté la seva indumentària, és allò que veurà l’espectador, el cos és qui porta la veu. És l’esquelet, la mà del guant.

Col·locant el cos en el centre de les seves investigacions, l’actor/actriu de mim corporal busca reconstruir l’essència del drama, integrar en el cos els principis d’una acció o d’una situació dramàtica – desequilibri, inestabilitat, causalitats, ritme – aconseguint així el control d’aquests estats. L’actor es converteix en escultor i escultura, artesà d’una inscripció del pensament en l’espai i matèria del seu propi treball.

Estudiar el mim corporal dramàtic proporciona a l’actor/actriu un control de la seva presència en escena, de la seva col·locació, desplaçaments i accions, gràcies a un estudi meticulós de la tècnica, l’articulació, l’estatuaria mòbil, la improvisació i el repertori.

Estudiar una tècnica, com estudien els músics, multiplica les possibilitats de l’artista, permetent-li fer allò que vol, i no tan sols allò que pot. És una porta oberta cap a una major llibertat i imaginació, així com una porta cap a més claredat en l’execució.

Són moltes escoles (ESAD de València, RESAD de Madrid, Institut del Teatre de Barcelona, a París, Londres…) que imparteixen la tècnica d’Etienne Decroux com a complement d’altres tècniques físiques o corporals. A Espanya, però, únicament L’Escola Internacional de Mim Corporal Dramàtic de Barcelona ofereix una formació especialitzada i intensiva.

ETIENNE DECROUX (1898 – 1991)

Format a l’escola de Jacques Copeau a França, Decroux va ser actor de cinema i teatre, i va treballar, entre d’altres, amb Antonin Artaud, Charles Dullin, Louis Jouvet i Marcel Carné, a la pel.lícula “Les Enfants du Paradis”. Va dedicar la segona part de la seva vida a la creació d’un teatre on l’actor és el centre i el cos el seu instrument principal. Va crear nombroses peces, investigar sobre l’expressió del cos durant molts anys i va donar classes a l’escola L’Atelier a Paris, Teatro Piccolo a Milà o l’Actors Studio de Nova York. També va dirigir la seva companyia amb la que va estar de gira per Itàlia, Suïssa, Bèlgica, Holanda, Suècia, Regne Unit i Israel.

A l’any 1962, Decroux va obrir la seva escola a París, on va ensenyar i continuar desenvolupant la seva tècnica. Molts actors van estudiar amb ell, entre d’altres: Jean Louis Barrault, Marcel Marceu, Jessica Lange i Michel Serrault. El seu treball i aportació al coneixement teatral li va valer el reconeixement mundial. El seu nom figura entre el dels grans mestres, com són Meyerhold, Stanislavsky, Grotowski o Lecoq.

EL LLEGAT I LA TRAJECTÒRIA CONTEMPORÀNIA DEL MIM CORPORAL D’ETIENNE DECROUX

Etienne Decroux va revolucionar el teatre físic en posar l’accent en el cos com a principal instrument d’expressió. Els seus ensenyaments han influït en nombrosos professionals i institucions de tot el món. Entre els seus notables ajudants, Corinne Soum i Steven Wasson, Thomas Leabhart, Denise Boulanger i Jean Asselin, Claire Heggen i Yves Marc, Anne Dennis, han continuat desenvolupant els principis de Decroux.

Wasson i Soum han realitzat importants contribucions a través del seu treball en el Théâtre de l’Ange Fou, tant en el treball sobre el repertori del mim corporal com en la creació d’espectacles grupals, la qual cosa els ha valgut un reconeixement internacional.

Tant Soum com Leabhart  han escrit extensament sobre els mètodes d’ensenyament i el llegat de Decroux, consolidant encara més el seu paper com a figures clau en la preservació i difusió del seu treball. De la mateixa manera, Jean Asselin i Denise Boulanger, de Omnibus a Mont-real, han integrat amb èxit els mètodes de Decroux amb les pràctiques interpretatives contemporànies.

En l’actualitat, estan sorgint a tot el món nous centres com Moveo, que contribueixen a l’evolució del mim corporal. A Espanya, el Centre Moveo porta actiu des de 2005 i és reconegut com un referent per la seva labor pedagògica i creativa.

Però no som els únics. A Regne Unit, Théâtre Re crea produccions teatrals en moviment. Al Japó, artistes com Tarinainanika també continua desenvolupant la pedagogia del mim corporal i creant espectacles basats en aquesta. El mim corporal també és present al Brasil, on persones com George Mascarenhas, Deborah Moreira i Nadja Turenko han realitzat importants contribucions. A França, Hippocampe Mime Corporel, fundada per Luis Torreão, continua preservant i innovant en l’àmbit del mim corporal, oferint una plataforma tant a artistes locals com internacionals.

De la mateixa manera, el mim corporal és present i es desenvolupa a Alemanya, Itàlia i els Estats Units, entre altres països. Aquesta llista és, per descomptat, incompleta i no fa justícia a molts altres professionals de tot el món.

Junts, aquestes institucions i professionals creen una sòlida xarxa que garanteix la contínua rellevància i evolució del mim corporal, inspirant-se en l’ampli llegat de Etienne Decroux i adaptant-se al mateix temps als paisatges artístics contemporanis.